Ángel Stanich, Salamandra

Ángel Stanich + Xarim Aresté

Ángel Stanich + Xarim Aresté: Salamandra, Flix, Antigua y Barbuda

Text: Nil Boladeras
Foto: Víctor Parreño

Passaven pocs minuts de les nou i per la Sala Salamandra s’hi escampaven grups d’amics i parelles que bevien la primera cervesa de la nit sota l’atenta mirada de Xarim Aresté. La cara del músic es projectava a les parets amb el logotip del Let’s Festival, el festival que des de fa tretze anys organitza la mateixa sala de L’Hospitalet. Sense previ avís i evitant qualsevol tipus d’èpica innecessària, els músics van saltar a l’escenari gairebé sense mirar al públic. Aquesta discreció, però, va acabar de cop amb una agressiva M’ho has d’escriure amb foc molt més elèctrica que a Polinèsies (Bankrobber, 2017). No va ser l’única cançó del repertori que va augmentar en intensitat i distorsió. Un llamp i un tro, A l’univers li sua o una psicodèlica Mentre tu dorms van pujar una marxa respecte als discos i es van combinar a la perfecció amb els solos estratosfèrics del teclista mallorquí Ricard Sohn i del mateix Aresté, que es movia com si la guitarra i cada nota que tocava formessin part del seu cos. Els dos ex Very Pomelo van justificar una vegada més que el mític grup de rock català Sopa de Cabra els triés a ells per completar la formació en el seu retorn als escenaris. El concert també va tenir moments de calma, com la romàntica La flor o La santa espina, que el músic va interpretar sol a l’escenari només acompanyat per la seva Telecaster blanca. “La guitarra parla per tu” deia un crit des del públic, després que el cantant s’entrebanqués amb les paraules mentre convidava els tres músics a tornar a l’escenari. I sí, tot i que al moment el comentari em va semblar digne de l’escena més cursi i dolenta de Hollywood, el noi tenia raó, el magnetisme que aconsegueix generar ell sol amb una guitarra i un amplificador és tan fort que no li cal gaire res més. Una altra cosa que aconsegueix, tant en els discos com en el directe, és saber dosificar la seva extraordinària tècnica guitarrística segons les necessitats de cada cançó. Sobre l’escenari, on moltes vegades es fa difícil trobar aquest equilibri, els solos i els fragments instrumentals queien pel seu propi pes només quan els temes ho necessitaven, i això contribuïa a fer que el concert mantingués un ritme constant en tot moment. Durant la part final, el grup també va tenir temps per rememorar una frenètica Diumenge revolució de Very Pomelo, amb una tornada que cantava “Si pugeu el preu del pa agafarem la falç. Però si el Barça va guanyant podem deixar-ho tot com està”. El concert va acabar amb el single Indomables, dedicada “a les dones i a la penya que està a la presó per pensar i per cantar”, i jo, quan els quatre músics van abandonar l’escenari igual de tímids però més somrients que a l’entrar, vaig córrer a buscar a la web de Bankrobber on havia d’anar per tornar a repetir el que acabava de passar.

Amb la sala ja gairebé plena del tot, es van encendre els llums i la projecció amb la cara de Xarim Aresté va canviar pel rostre barbut d’Ángel Stanich. Minuts després, com invocats pels crits de “Carbura, nena carbura” i “Galicia calidade” del públic, el grup va aparèixer mentre sonava la intro de la mítica sèrie Twin Peaks. Vestits elegants amb americanes i camises fosques, van començar el concert amb Cosecha i Escupe fuego, cantades senceres per un públic ansiós per tornar a veure els de Santander. Des d’aquelles primeres notes del concert fins a l’última no hi va haver ni una cançó que el públic no cantés a ple pulmó com si fos un himne. I és que és fàcil empatitzar amb versos com:

“Dime qué tal te va
Con ese muchacho
Él me cae muy mal
Pero me aguanto
Y en el fondo no puedo negar
Es mucho más alto
Lo reconozco
Es mucho más alto”

Penjada al piano del fons de l’escenari, s’hi podia veure una bandera amb formes triangulars acolorides i un sol a la part superior. Després de buscar-ho dissimuladament a Google, vaig descobrir que era d’Antigua i Barbuda, amb referència al títol homònim del seu últim àlbum. Sense marxar del Carib, amb posat seriós i en català, Stanich va presentar una Más se perdió en Cuba que amb un ritme de bateria solitari entremig es va enllaçar amb Un dia épico. La connexió entre els músics era total i es podia copsar en moments com l’anterior, com l’apoteòsic final instrumental de Camino Ácido o en els canvis de ritme de Le Tour ’95. En aquest sentit, cal fer una menció especial pel guitarrista Víctor L. Pescador, que amb les seves melodies va ser capaç d’aconseguir el que semblava impossible, desviar durant uns moments l’adoració del públic cap a Ángel Stanich i guiar-la fins a la seva guitarra.

“Yo soy yo y mis circunstancias” deia el cantant quan arribava el seu torn després de presentar la resta de la banda. I, des del públic, seguint la tònica general de la nit, un noi li contestava cridant “Ángel, te lo estás currando”. Però el millor encara no havia arribat. Una imitació breu però brutal del rei, Mezcalito, i els versos irònics i crítics de Señor Tosco, van tancar el primer bloc del concert per donar pas a una traca final amb Carbura, Metralleta Joe i Mátame, camión. Els salts del públic van fer tremolar Salamandra i Stanich va acabar planejant per sobre la gent en una nova nit irrepetible de Let’s Festival.

Xarim Aresté, Salamandra

Xarim Aresté

Xarim Aresté, Salamandra

Miquel Sospedra, Xarim Aresté

Xarim Aresté, Salamandra

Xarim Aresté

Xarim Aresté, Salamandra

Ricard Sohn, Xarim Aresté

Xarim Aresté, Salamandra

Miquel Sospedra, Xarim Aresté

Xarim Aresté, Salamandra

Xarim Aresté

Xarim Aresté, Salamandra

Xarim Aresté

Ángel Stanich, Salamandra

Ángel Stanich

Ángel Stanich, Salamandra

Ángel Stanich

Ángel Stanich, Salamandra

Víctor L. Pescador, Ángel Stanich

Ángel Stanich, Salamandra

Ángel Stanich

Ángel Stanich, Salamandra

Ángel Stanich

Ángel Stanich, Salamandra

Ángel Stanich

Ángel Stanich, Salamandra

Ángel Stanich

Ángel Stanich, Salamandra

Ángel Stanich

Ángel Stanich, Salamandra

Alex Izquierdo, Ángel Stanich

Ángel Stanich, Salamandra

Ángel Stanich