Kevin Johansen, BARTS

Kevin Johansen

Kevin Johansen i el dilema de la 'Cumbiera intelectual'

Text: Clàudia Rius
Foto: Víctor Parreño

Divendres 17 de novembre, anar a la Sala Barts era canviar de continent. Només entrar, els ‘jo’ es tornaven ‘sho’ i es multiplicaven i s’estenien a gran part de les converses. Argentina semblava guanyar per golejada la resta de territoris representats a la sala, tot i que també hi havia qui reivindicava procedir d’Equador o de Colòmbia. La majoria d’assistents eren catalans vinguts de fora, que aprofitaven un concert com aquest per retrobar-se amb el seu trosset de terra llunyana.

La Barts estava plena: a baix, tothom dret ballant; a dalt, totes les cadires plenes. Grups d’amics, moltes noies, dones amb bebès, parelles. El públic estava preparat per escoltar Kevin Johansen, cantant nord-americà d’arrels argentines, que duia a terme aquest concert en el marc del 49è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona. De fet, la música sorprenia per no encaixar amb el que tradicionalment entenem per jazz, fet que el festival en qüestió digereix amb normalitat. Johansen fa un pop-rock romàntic barrejat amb una música llatina suau. “Somos unos des-generados”, va dir l’artista, fent referència al seu eclecticisme sonor.

Del seu grup, anomenat The Nada, qui es va endur els aplaudiments més generosos va ser el bateria: Enrique ‘Zurdo’ Roizner. El reconeixement li ve degut a tota la feinada que ha fet tenint en compte la seva avançada edat, setanta-set anys que no li van impedir mantenir el ritme d’un concert que va durar més de dues hores. Al llarg de la seva trajectòria, El Zurdo ha tocat amb Astor Piazzolla, Dino Saluzzi, Gato Barbieri, Pastoral, Les Luthiers, Daniel Vigiletti i Vinicius de Moraes, entre d’altres, com per exemple el Circ de Moscú.

Tot i així, l’estrella de l’esdeveniment era Kevin Johansen i ell ho sabia: amb veu greu, missatges insinuants i fins i tot un canvi de camisa on deixava veure el seu tors, el cantant es deixava estimar per un fotimer de fans que no escatimaven en crits de suport. De fet, la seva manera de pronunciar les paraules amb mig somriure a la boca i els llavis gairebé tancats, sumat al to de la veu, feia que des del final de la sala fos una mica difícil entendre què deia entre cançó i cançó.

El concert va començar amb un alguns hits, per continuar amb cançons més tranquil·les i reagafar les produccions àlgiques al final. A les primeres files, tothom optava per ballar i cantar; al darrere, la gent parlava tranquil·lament amb una cervesa a la mà. El moment estrella de la nit va ser la cançó Cumbiera intelectual, en la qual el cantant va convidar a tothom qui volgués a pujar a l’escenari. Va apel·lar a homes i dones, però a la tarima només hi van pujar una desena de dones, ballant lliurement, gaudint de la festa i, algunes d’elles, aprofitant per fer-se selfies o gravar-se amb el mòbil.

Cumbiera intelectual és una peça que genera conflicte. La seva lletra és masclista, ja que parla d’un noi que coneix en un bar a una noia que parla de filosofia. «Yo no quiero que pienses tanto, cumbiera intelectual! », diu en un punt la cançó: «Yo voy a rezarle a tu santo para que te puedas soltar… Para que seas más normal». En una entrevista a la revista Noticias, el cantant explica que a les seves fans s’hi refereix com a ‘cumbieras intelectuales’: “Son como mis ‘nenas’”.

Malgrat això, les dones de dalt l’escenari estaven passant-s’ho bé. I aquest és el dilema. Es pot jutjar l’actitud d’una desena de dones que van prendre la decisió de ballar una cançó tot i que denigrés la capacitat intel·lectual del seu sexe i repetís estereotips i rols de gènere? Elles allà estaven, movent el cos i ensenyant els seus somriures. Amb quina potestat algú hauria de dir-los que allò que estaven fent no era del tot correcte?

De fet, aquesta no és l’única cançó provocadora de Johansen, tot i que sí que és la més descarada. És probable que aquests dubtes passessin per la ment de més gent de la Sala Barts, però la veritat és que el cantant comptava amb un públic entregat a qui feia vibrar al màxim. El concert va acabar entre aplaudiments i somriures, i el regust amarg de la festa, potser per a molts no va tenir importància. Al cap i a la fi, el cantant ja havia avisat de bon principi: “Somos unos des-generados”.

Kevin Johansen, BARTS

Kevin Johansen

Kevin Johansen, BARTS

Kevin Johansen

Kevin Johansen, BARTS

Kevin Johansen

Kevin Johansen, BARTS

Kevin Johansen

Kevin Johansen, BARTS

Kevin Johansen

Kevin Johansen, BARTS

Kevin Johansen