Pau Vallvé Entrevista En Barcelona

Entrevista a Pau Vallvé

Pau Vallvé: “Quan vaig anar al revés del que em deien que s’havia de fer, vaig començar a viure de la música”

Text: Jessica Cobos
Foto: Sergi Moro

Després d’evolucionar en tot el que ha criticat: lletres en català, cantautor pesat, doble disc amb 22 cançons, i de desobeir les doctrines de la indústria de la música per viure del seu hobbie, Pau Vallvé torna amb més força que mai. Un any de distància i arribar amb Abisme cavall hivern primavera i tornar (Pau Vallvé, 2017) li ha servit per estar confirmat pel Festival Cruïlla, el VIDA, i tenir una gira amb més de 20 concerts. Dijous vinent actuarà a la sala Apolo de Barcelona dins el marc del cicle de concerts Curtcircuit.

Portes un any sense fer concerts després de deu en que no has parat, com portes el mono?

Doncs mira, per això m’ha sortit un disc doble hahahaha. Ho necessitava, ha sigut una cosa natural després d’anar lligant tantes coses seguides. Va ser el moment de dir ‘prou’ i fer un parón. Suposo que també per això he fet un disc més canyero perquè he trobat a faltar el directe i he tornat a recuperar les ganes de pujar a l’escenari i fer més soroll i deixar-me d’històries. Però més que res, necessitava allunyar-me.

Quina és la teva evolució de l’últim àlbum a aquest?

Jo en realitat musicalment no sé si evoluciono massa perquè sempre escric del que em succeeix, no m’invento històries mai. La putada ha estat que no m’ha canviat la vida només una mica, sinó que m’ha canviat molt i per això han sortit dos CD’s. És un viatge, un itinerari, el més resumit que m’ha sortit.

Quin criteri has seguit o quina motivació a l’hora de fer peces molt més elèctriques? (només dues amb la guitarra acústica) què ha canviat en tu?

És segons el que em demanen les cançons però el mono d’escenari m’ha fet que sigui més canyero, no ha estat res pensat.

Abans d’una entrevista m’imagino com serà. Ara em trobo asseguda amb ell a la Plaça Rovira de Barcelona i veig edificada la pareidòlia que m’havia creat, l’estructura que tenia abans de fer-la avui. Ja li havia posat cap i peus. I ara tocava parlar de la seva.

Per què has batejat la primera cançó de totes amb el concepte de pareidòlia?

Sóc molt fan d’això i quan vaig començar el disco, abans de veure l’àlbum, m’imaginaria com seria, crec que era el concepte perfecte perquè s’entengués la lletra.

Però estic segura que en el seu cap ell no havia imaginat que el seu pròxim treball seria així de complet.

Pau Vallvé entrevista en Barcelona

Pau Vallvé

Doble disc, del amor al odio hay un solo paso però a la inversa? Què has après a valorar d’un doble disc?

Sempre els havia odiat, si en tries 10 cançons de bones faries un discazo sense palla, però de cop, el meu en té 20 i m’hi cap tota la història, com un llibre i m’he reconciliat en aquest sentit.

Per què el primer CD és més derrotista i el segon més esperançador?

L’ordre no l’he triat jo, és segons em va sortir, com un documental. El primer any va ser més fosc i el segon més feliç, va aparèixer la meva novia…i el CD és poc comercial perquè comença amb el bajón però és com m’ha succeït.

Podries dir-me un moment, en el camp de la música, que hagi estat el millor i un que n’hagi estat el pitjor per a tu?

El millor moment no n’és un sinó que després 15 discos pugui seguir fent-ne concerts veient que no tiro una pedra en un pou sense fons i que hi ha resposta per part del públic. El pitjor moment és quan te’n adones que ser músic és ser un delinqüent.

Penso en la portada, no és gens de delinqüent. És tan fina, tan dolça i vintage i, a la vegada, tan enigmàtica.

Pau Vallve - Portada

La portada, qui ha tingut la idea i què vol representar?

Vaig decidir fer la tria com a Youtube. Escollir un frame i posar la pausa a la imatge on hi clickaria l’usuari, el moment del meu viatge que és més àlgid i bonic del disc: la relació amb la meva novia. Per això vaig agafar una fotografia d’un viatge que vam fer junts al començament.

15 discos i aquests últims 3 soldouts donen legitimitat a tot el que hagi pogut dir o fer Pau Vallvé abans, com per exemple…

En ocasions has dit que abans odiaves el rock català i fins i tot que no pensaves que se’n podia cantar sense fer el ridícul, per què creies això?

Em va costar molt cantar en català pels meus referents, la música catalana als 90 era molt xunga però per mi era essencial cantar en la meva llengua. Quimi Portet, per exemple, va ser un dels nous referents que van trencar aquella escletxa per poder donar el pas i no sonar a tot allò dels 90. Per fi podíem cantar en el nostre idioma, no perquè fos res polític ni reivindicatiu, sinó per ser sincer amb mi mateix.

També has parlat sobre ser un cantautor pesat…

Sempre intento ser el meu pitjor fan o crític perquè així després ja està tot dit.

Com ha estat l’experiència de treballar amb les teves germanes que han posat coros a dues de les cançons? (Nem fen i endavant, i Tu no ho saps)

És un ritual que tinc perquè ens portem molts anys i des de que van néixer estan a tots els discos. Ara són unes cracks, canten millor que jo! Aviat faré col·laboracions jo amb elles hahaha.

Pau Vallvé entrevista en Barcelona

Pau Vallvé

Parlant de col·laboracions, a l’hora de distribuir els discos ara només comptes amb la distribució web, els concerts i comptades botigues petites. Com és això?

Quan fas música que no és per a tots els públics, després de 13 discos com a un hobbie caríssim i perdent molt temps, tens 3 opcions: deixar-ho, fer música més fàcil, accessible o en castellà, o reduir gastos i intermediaris i fer que una cosa que no era rentable, ho fos. Aquesta última era realment la meva única opció. Va néixer com a necessitat i ha acabat sent una manera de funcionar. De cop començo a viure de la música quan deixo de fer el que se suposa que s’ha de fer o de tenir editors, distribuïdors i tot l’arsenal. Tot va anar bé quan vaig anar al revés del que em deien que s’havia de fer. I vaig pensar ostres quin timó, m’han estat timant. Tinc clar que de la mateixa manera que faig el que em diuen quan faig bandes sonores, faig el que vull quan faig el meu propi disc.

De quina peli o serie t’agradaria formar part de la banda sonora i per què?

Històries mínimes, és una de les meves pelis preferides, d’aquestes que no passa res però passa absolutament tot.

Superstició o mania abans de començar un concert?

Fa dos gires tenia un ritual amb el Nico Roig i era que un minut abans de sortir a l’escenari em deia una paraula que havia de colar a les lletres durant el concert sense haver-me-la pogut preparar i a més s’ho currava perquè fos difícil, hi ens apostàvem el sopar. Un dia que anàvem a tocar a un festival, amb la tele gravant, em va dir “Auschwitz” i vaig pensar vale, avui pago jo el sopar hahahaha.

Quines cançons escoltes últimament?

És trist però no escolto gairebé música. O estic fent lo meu o estic fent bandes sonores i quan arribo a casa no escolto música. Però últimament potser Bon Iver i l’Andy Shauf. Sóc més serieadicte, Black Mirror, per exemple, o In Treatment em tenen molt enganxat.

Per què el públic ha d’anar a veure’t el pròxim 27 d’abril a la Sala Apolo de Barcelona?

Perquè és molt més directe, molt més de banda, som quatre, molt ple, més elèctric, canyero i serà una metralladora de cançons sense parar. Que s’ho passin bé, no estem canviant el món, la cosa és que s’ho passin bé.

Pau Vallvé entrevista en Barcelona

Pau Vallvé