Entrevista A Helena Miquel

Entrevista a Helena Miquel

Helena Miquel: "Necessitava obrir una finestra i que entrés aire nou"

Text: Anna Martín
Foto: Víctor Parreño

Periodista. De fet, durant 7 anys a Catalunya Ràdio. Actriu. La vèiem a La Riera o, entre d’altres, a No habrá paz para los malvados, la guanyadora del Goya a millor pel·lícula el 2011. També ha fet teatre. Però Helena Miquel és coneguda sobretot per la seva trajectòria com a cantant. La coneixíem com a vocalista de Élena (1999-2016) i dels coneguts Delafé y las Flores Azules; ara només Delafé quan, després de 12 anys, Helena Miquel ha deixat el grup. Dorian, Mishima, Exsonvaldes… són algunes de les bandes amb les que també ha fet col·laboracions. Tanmateix, la cantant comença ara una nova etapa en la seva polifacètica carrera. Amb l’àlbum El sol en la sombra (7 d’abril de 2017), l’artista debuta en solitari.

Treure un treball en solitari deu suposar tot un repte.

Molts reptes. El primer, prendre consciència de que estava component cançons. Quan en portava cinc-sis-set ja vaig ser conscient, plenament conscient, de que la cosa semblava que agafava forma i de que realment podia treure un disc en solitari. Però al principi, quan només havia fet dues o tres cançons no sabia que me n’acabarien sortint deu o onze. Després aquesta idea es va fer una realitat. D’altra banda el repte ha estat també prendre la decisió, entre cometes, de ‘despullar-me’, presentar-me sense banda, sense un nom de grup sinó amb el meu nom propi, que això sempre fa cert respecte i vertigen perquè ets tu al cent per cent. I després el fet de poder presentar les cançons interpretant-les amb un instrument, a més a més de cantar (que també és un instrument). És a dir, cantar i tocar un instrument en directe, el baix en aquest cas. Sí que han sigut diferents fases en les que he anat superant situacions que no m’hi havia trobat mai abans.

Quan vas deixar Delafé vas parlar de descobrir nous horitzons. Com valores aquest nou horitzó en el que t’has endinsat?

Jo crec que, en aquell moment, quan deia això, sabia el que no volia fer però no sabia què volia fer. Per això era tant incert. Era un nou horitzó però ni tant sols jo sabia quin era. Però sí que tenia clar que havia acabat una faceta de la meva vida, una etapa vital molt important, i que necessitava obrir noves portes. Obrir una finestra i que entrés aire nou. Tot i que no sabia cap a on anar. Però arriba un moment que sents una veu interior tant forta, amb tanta potència, que has de prendre una decisió. I en aquell moment la decisió va ser aquesta. Finalitzar una fase, per obrir-ne una altra sense saber molt bé quina s’obria. I ara estic molt contenta d’haver arribat fins aquí, d’haver-me decantat per obrir la finestra i que entressin coses noves. Em sento molt bé. Estic feliç fins i tot de fer les entrevistes, que sempre és una cosa agraïda, però aquest cop ho faig molt contenta amb el resultat i de poder defensar aquestes cançons.

Entrevista a Helena Miquel

Helena Miquel

Totes les cançons les has escrit un cop decideixes deixar Delafé?

No. Havia començat a escriure algunes cançons abans d’aparcar el projecte de Delafé. Però potser havia fet dues cançons. Tampoc tenia la idea de fer un disc en solitari. Jo no em coneixia com a compositora. No sabia que podria arribar a fer 11 temes. Al final n’hi ha deu en el disc, però el punt de partida va ser el fet d’haver escrit fa anys una cançó pel documental d’una amiga meva (Hoy es primavera, Nina da Lua i Àlvaro Sanz, 2014). Allò va donar peu a donar-me compte de que realment agafava la guitarra i em sortien cançons. I a partir d’aquell moment vaig agafar la dinàmica de tocar a casa. I al cap d’un temps em va sortir una cançó. I després una altra… Però quan vaig decidir aparcar Delafé, que és per uns altres motius, tenia dues o tres peces escrites. Llavors sí que vaig agafar la guitarra més dies i poc a poc van començar a sortir coses. Crec que va ser bastant espontani. De fet, hi ha cançons que són gairebé com la maqueta o que de la lletra no s’ha tocat ni una paraula. Ha estat realment el que m’ha sortit de dins.

A nivell de producció, quin paper han tingut en Lluís Cots i en Marc Marés? Què ha suposat per a tu tenir el seu recolzament i ajuda?

Van ser importants per donar-me l’empenta final. Em van dir “confia en tu, que ho pots fer, que aquestes cançons valen la pena”. Vaig tenir el seu recolzament cent per cent. Amb el Marc vaig fer la primera fase. Jo li ensenyava les maquetes que tenia, amb la guitarra acústica i la veu, i amb ell les vestíem a casa seva. També com a maquetes, però les passava amb la guitarra elèctrica, composava amb el baix, anava fent el que seria la base rítmica. I després quan vam anar a l’estudi de gravació el Lluís va vestir les cançons a nivell de sonoritat com a enginyer de so, i com a productor va acabar de fer els arranjaments necessaris. Vam formar un equip molt unit des del principi.

De fet, t’acompanyaran als dos concerts.

Exacte. M’acompanyaran en directe. Si podem continuar així, amb aquesta formació com a trio, doncs seguirem així. És el que ens ve de gust. I si en algun moment ha de canviar la formació serà més que res per incompatibilitats laborals. Però en principi sempre que puguem anirem els tres.

Entrevista a Helena Miquel

Helena Miquel

Ja has comentat en d’altres entrevistes que el títol El sol en la sombra fa referència a la part fosca i a aquella llum que tothom té. Vàries lletres de les teves cançons parlen també de canvis emocionals, del temps, de superació, de reprendre. De tots els processos pels que acabem passant tots en un moment o altre. Ha influït en la lletra de les cançons el gir que has fet en la teva carrera professional?

Alguna cançó potser té a veure amb això però sobretot són cançons que parlen de la meva pròpia experiència. No tant a veure amb el fet d’haver deixat enrere un projecte tant important a la meva vida, sinó senzillament en coses que m’han anat passant i n’hi ha que són de fa molts anys. Són emocions que tens allà guardades en algun calaix del cor i de sobte surten. I penses: “és que això encara estava allà, hi havia una petita ferida que potser s’havia de treure”. Hi ha temes molt diversos. El que m’agrada és que cadascú quan escolta el disc es fa seva la cançó i li dóna una perspectiva nova.

Em veig obligada a preguntar-te pels teus referents musicals que poden haver influït en l’estil del teu nou àlbum. Perquè aquest estil tan melancòlic, el punt una mica retro però a la vegada fresc i el teu timbre de veu… Mecano em va venir al cap.

Somriu, una tendència constant al llarg de l’entrevista, acompanyada de la música jazz que sona en un bar de Barcelona. Però aquesta vegada, encara més. Uau. Quan era molt petitona escoltava Mecano. El primer disc, que és el que més m’agrada. I ja està. Però sí que aquell primer disc tenia cançons molt melancòliques. No m’ha influït però sí que m’ha agradat molt la música melancòlica. Des de que tenia tres anys. Li demanava a la meva mare que em posés una cançó de Lluís Llach que és súper trista i era la meva preferida. Perquè em feia plorar. Cançó d’amor, si no recordo malament. És preciosa.

Sempre he tirat per un estil tranquil, molt indie pop, alternatiu. És la música que m’agrada i que m’ha acompanyat sempre. Als anys 90 escoltava molt Yo la tengo, Pavement, PJ Harvey, que començava aleshores; Tindersticks, Nick Cave…. Tot és música bastant introspectiva. I ara escolto Beach House, The Blow, La Bien Querida, Sr Chinarro, McEnroe… Era molt fàcil pensar que el meu gust musical aniria per aquí a nivell d’arranjaments. Vam llogar alguns sintetitzadors dels anys 70 i allà a l’estudi també improvisàvem a vegades. I jo sempre me n’anava – somriu de nou – cap als sons més greus i foscos.

Entrevista a Helena Miquel

Helena Miquel

Què esperes que el públic senti amb el teu nou treball?

Això és difícil de dir. El que vols sempre és que les cançons arribin a la gent. Però no saps en qualitat de què els hi arribarà ni a quanta gent li arribarà. Vols que els hi facin sentir alguna cosa. Però cadascú ho sentirà diferent. Alegria, tristesa. No és que desitgi que la meva música provoqui un sentiment concret. Senzillament, si en provoca algun ja és molt.

I com afrontes els dos concerts que faràs a Barcelona i a Madrid?

La veritat és que sempre un primer concert o els primers concerts fan respecte. Perquè no tens el concert rodat, no estàs relaxat del tot. Perquè el que et dóna l’escenari quan ja portes vàries actuacions, és molta tranquil·litat. Però clar el primer i el segon concert… és difícil perquè estàs una mica en tensió. I més si toques a casa, a Barcelona, amb tots els amics i coneguts. Llavors ho vols fer molt bé. Tots hi hem de passar. Encara que portis molts anys, en el primer concert sempre dius “Qui m’ha manat posar-me en això!”.

Amb Delafé seguiràs fent alguna col·laboració? T’ho vas plantejar tot, també en el cas d’Élena, com una ruptura total amb el que havies fet fins llavors?

Amb Delafé no hem parlat de discos futurs. No sé en quin procés estan, si estan fent cançons noves o no. La idea ara és defensar el meu projecte. I no se sap mai. Amb Élena són coses diferents encara que tot va coincidir. I en part crec que és saludable per mi haver deixat aquella etapa en aquell punt. Perquè em puc dedicar plenament al que vull fer ara.

De cara aquesta nova etapa ja has pensat si vols seguir per aquí? Tens en ment començar nous projectes?

No ho sé. De moment no. Potser seria el següent repte. Un autoconeixement de mi mateixa, de saber fins a on puc arribar i si puc donar més de mi o si senzillament el que havia de treure ho he tret tot en aquest disc i ja no tinc res més a dir. Això és una cosa que haig d’anar descobrint sobre mi mateixa. Però, i tant. Si puc, ho faré.

Entrevista a Helena Miquel

Helena Miquel