Jaume Sisa

Entrevista a Jaume Sisa

Jaume Sisa: "la realitat sempre és mediocre"

Text: Paula Pérez
Foto: Víctor Parreño

És, potser, el músic més estimat de la música catalana. Ha fet d’una cançó un himne. Té nombroses persones al voltant que admiren el seu treball, prova d’això són tots els artistes que han col·laborat en el seu nou disc, Malalts del cel (Satélite K, 2016). Ha inventat gairebé una etiqueta, la de músic galàctic. Va participar en el moviment de la nova cançó. Ha tingut un matrimoni de tres, el Col·lectiu Eternity, amb Quimi Portet i Joan Miquel Oliver, que també poden ser considerats galàctics. Fins i tot ha estat una altra persona, Ricardo Solfa, en la dècada dels 80 quan cantava en castellà a Madrid. Tot això i molt més és Jaume Sisa, autor de Qualsevol nit pot sortir el sol.

Tu que ets de somiar, alguna vegada vas somiar que arribaries tant alt?

He de dir que Ricardo Solfa és un altre. És un cantant de boleros que va aparèixer per Madrid i que s’assemblava a mi es veu (ens riem, no cola). Aviam, jo no he arribat a res: Jo sóc un artista local, galàctic; perquè un dels components de ser galàctic és el sentiment local, i jo ho conservo molt.

Quan vaig començar a cantar, als 15 anys, em vaig comprar una guitarra, i als 18 ja vaig marxar de casa. El que jo volia fer ho tenia clar: ja n’havia començat a fer cançons, i encara que vaig tardar uns quants anys en poder viure de la música, això és el que m’agradava i on jo em trobava. A més, també volia triomfar al màxim, com és lògic; tots els joves quan comencen a fer algo, ho volen tot, volen arribar el més lluny possible, i ser el més gran, i el millor. Després m’he donat compte que això tan sols ho aconsegueix un entre moltíssims, els demés anem vivint i anem fent. Però escolta, jo he aconseguit viure del que m’agradava i que s’em reconegui. Ja puc estar agraït.

T’ho diré en dos paraules per que s’entengui de seguida: jo volia ser Bob Dylan, però Bob Dylan ja hi havia un. Així que jo no he arribat a ser Bob Dylan ni de lluny. O sigui que he fracassat. Perquè per a mi avui en dia ell segueix sent Déu.

I tant. Bé. Estem aquí pel teu nou disc, que acaba de sortir. Com estàs vivint aquest retrobament amb entrevistes i tot el que implica?

Sí, és el que fas normalment quan treus un nou disc: fas una campanya de promoció. I llavors has d’anar a explicar el mateix cada vegada. (Jeje)

Són 19 cançons. Que n’esperes d’aquest àlbum, o doble àlbum? Pretenies explicar alguna cosa?

Si fos en vinil, seria un doble disc, sí, de moment solament ha sortit en CD i ja veurem si surt en vinil. Que volia explicar? Doncs faig una mica de balanç des del meu punt de vista del que ha estat la meva generació: El què ha passat amb aquells joves que tenien 20 anys als anys 60, i que ara ja son grans. I què ha passat? Ha passat el temps, ha passat la vida, ha passat tot.

És el que intento reflectir amb aquestes cançons: aquells joves idealistes i radicals i quasi nihilistes (riu), que estaven carregats d’il·lusió, de futur, i que ara ja son grans. Tenim una edat; els que hem arribat clar, perquè molts s’han quedat pel camí. Parlo una mica d’això en aquest nou disc: miro enrere i em pregunto que se n’ha fet d’aquests somnis.

Feia gairebé 10 anys que no treies un nou disc de cançons inèdites. Però aquest temps no has estat inactiu sinó que per exemple al 2014 organitzes els teus records, tenint com resultat l’àlbum Extra. I al 2015 Donat Putx fa un llibre recopilant les vostres converses, El comptador d’estrelles. Tu no t’avorreixes mai no?

No no, no m’avorreixo mai. He estat cinc anys per fer aquest disc, l’he anat fent a foc lent, que se’n diu, i entre mig he fet dos obres de teatre, he fet un món de bolos… avorrir-me avorrir-me no n’he tingut temps. Mentre feia tot això, anava preparant Malalts del cel: escrivint les cançons, fent maquetes i proves; després gravant els avançaments, a més de tot el tema de la producció. Mai m’havia atrevit a produir-me els meus discos, però aquesta vegada he fet de productor de mi mateix, i de tothom, perquè hi ha alguns col·legues i amics que fan algunes intervencions, per donar-li un toc de color a tot plegat. I estic molt content del resultat.

Parlaves abans del passat. Ja són més de 40 anys de tres esdeveniments significatius en la vida de tot català: La mort de Franco, el llançament de Qualsevol nit pot sortir el sol i de quan no et van deixar tocar en el Canet Rock. Com els vas veure llavors i com els veus ara?

Qualsevol nit pot sortir el sol es va gravar quan encara Franco vivia. Va tenir molt d’èxit, em va donar a conèixer, a tothom li va agradar molt. Va ser a partir d’aquell moment quan jo vaig començar a viure de la música, fins llavors tenia que viure d’altres coses, i això que ja tenia 27 anys i ja feia gairebé deu que havia sortit de casa.

Quan va ser el Festival de Canet encara estàvem en el regim. Van autoritzar el festival, però van prohibir la meva actuació. Mai he sabut per què; no et donaven explicacions. Va arribar una nota oficial del Gobierno de España, és a dir, de Madrid, que deia “Se autoriza la celebración del acto, pero se prohibe la actuación de la cantante Sisa”. (Ens riem). Hi ha un paper que ho diu eh. Potser van entendre que amb aquest nom tenia que ser una noia, no ho sé. També és curiós que jo vaig ser l’únic al que hi van prohibir, la resta van poder cantar. D’això ja fa 41 anys, fixa’t.

Jaume Sisa

Jaume Sisa

Deies en una entrevista, així en una interpretació improvisada, que al no veure bé l’exterior, t’has hagut de mirar cap a dins. Té sentit. Explicaria per exemple el concepte del teu nou disc. Un malalt del cel, segons tinc entès, és el que busca una mica més, és una persona que somia amb impossibles. Estàs més còmode al món oníric que en la realitat?

Efectivament, un malalt del cel és algú que d’alguna manera té uns anhels, uns somnis, uns ideals, unes utopies… i vol posar-les a la pràctica. En el meu cas, sí, sempre he mirat més cap a en dintre que cap a fora, perquè hi veig molt malament, i cap en dintre ho veig tot més clar. Jo parteixo també d’una experiència personal, la revolució del maig del 68, per també explicar la teoria del malalt del cel, que és aquell individu contaminat per l’energia i la revolució. En aquesta revolució, encara que no va triomfar, es mirava més enllà, i més endins, també. És a dir, hi havia uns components a finals dels 60, unes inquietuds que tenien imaginació, tenien poètica, tenien espiritualitat. Des de llavors jo crec que no ha tornat a succeir una eclosió formal tant massiva, i ho trobo a faltar. No dic que no hi hagi persones o moviments que tinguin aquesta empenta però no d’una forma tan universal com es va donar al maig del 68.

D’això precisament et volia preguntar: en el videoclip es llegeix “viu el somni del 68 com una realitat i la realitat com un somni”. Al 68, a més de que va començar la teva carrera en publicar-se Orgia es va produir, com dius, el maig del 68. Aquest somni de França va ser viscut aquí també de la mateixa manera? Es va contagiar tota Europa?

Va succeir a França bàsicament, però va a tenir una repercussió mundial i va influir en l’esdevenir de tota la història posterior. Perquè això ja venia carregant-se en tots els anys 60, amb tot el fenomen de la contracultura, de l’esclat de la música popular juvenil amb el pop i el rock. Es fa massiu, hi participa molta gent, sobre tot joves. Avui en dia encara tenen repercussió i vigència. Estic parlant del feminisme, de l’ecologisme, del pacifisme, de la liberalització de les drogues, de les teories orientals, de la revolució sexual… Nosaltres volíem capgirar l’ordre, però no tan sols l’ordre social i econòmic, sinó també l’ordre interior dels individus, de les persones, en pro d’un procés d’elevació de la consciència i d’elevació espiritual. Això és el component interessant de tota aquesta generació, que no era només ocupar les fàbriques, que també, sinó que era a demés ocupar l’esperit.

Carai, això és molt interessant. I que me’n dius de la Barcelona dels anys 70? Com la recordes en comparació amb com és ara?

Als anys 70 es va produir tota una explosió d’alegria i de ganes de gaudir de la vida amb la mort de Franco, perquè aquesta energia havia estat reprimida. A veure, que la gent amb la dictadura també vivia, el que passa és que amb unes condicions més limitades, més grises, més pobres. I a partir d’allò, quan comença la democràcia als anys 70, Barcelona concretament es converteix en una ciutat plena de força, d’energia, d’entusiasme: Tothom fent coses… tothom volíem fer moltes coses. De cop hi havia una llibertat i unes ganes de gaudir-la que no havíem conegut mai, i a la ciutat hi havia molt moviment. Era fantàstic. Era com trobar-te als inicis del món.

I això va coincidir també amb que no hi havia imposat cap sistema perquè la democràcia encara no s’havia instaurat bé. Teníem la sensació de que no manava ningú. El poder quedava a Madrid, que era molt lluny. Aquí no manaven. Va ser lo més a prop que hem estat mai d’una societat àcrata. Tothom fent els seus projectes sense que ningú manés sobre ells… Però tot això després ja va desaparèixer. La realitat sempre, per força, és una cosa mediocre. En aquells temps es va trencar aquesta barrera amb la realitat, del avorriment de la realitat, i van viure com si fos una festa continua durant uns quants anys. Després als 80 ja es va normalitzar tot perquè ja es va instaurar la Generalitat i la vida ja va tornar a ser una merda.

Vull que et quedi clar que això va ser una cosa excepcional, no era normal. Perquè va ser el trànsit entre una dictadura molt dura, i el camí a una democràcia normalitzada, com a Europa. Ho vaig tornar a viure potser una mica als 80 a Madrid, on encara continuava una mica la festa. Després ja es va acabar també. La festa dura poc sempre.

Jo volia ser Bob Dylan, però Bob Dylan ja hi havia un

A Galícia li diem morriña quan trobem a faltar de manera profunda la nostra terra. La majoria dels emigrats la patim. El sentiment més aproximat és la nostàlgia. Tu pateixes nostàlgia d’aquest temps?

No. Jo no tinc cap nostàlgia. Em sembla una merda, és horrorosa. És una desgràcia. És el refugi dels que estan morts i no ho saben. I creuen que un altre temps va ser millor. Això és mentida. Abans hi havia coses bones i coses horroroses, i ara hi ha coses bones i coses horroroses, i sempre és igual. I sempre ha estat igual. El que passa és que quan un es fa gran té la temptació de ser nostàlgic, es una debilitat, perquè va perdent energia, va perdent força, va perdent il·lusió, va perdent brillo, doncs té la temptació de pensar ‘ai quan érem joves, això si que era bo, això si que era maco, abans si que ens ho passàvem bé’. Collons, ens ho passàvem bé perquè teníem 20 anys, i amb 20 anys t’ho passes bé encara que sigui en un camp de concentració. Bueno, potser m’he passat…

Però el que vull dir-te és que t’ho passes bé com sigui. Perquè estàs molt ple de vida. La nostàlgia és això, és pensar en el passat, com un refugi d’una cosa millor. No. Jo no. Segurament hi havia coses bones, però també hi havia coses dolentes, el que passa és que no les veiem. I quan et fas gran pitjor, perquè no solament no les veus, sinó que encara que volguéssim veure-les no les recordaríem. La nostàlgia es lo pitjor que hi ha. Nomes hi ha una variant de la nostàlgia acceptable, que aquesta si que la he practicat sempre: la nostàlgia del futur.

Com és això?

La nostàlgia del que està per venir, no del que ha passat.

Com pots trobar a faltar una cosa que no has viscut?

Imaginant-la. Somiant-la.

Posant a prova la teva no-nostàlgia… Ets de Poble Sec. Com veus el barri ara en contraposició als teus records d’infantesa i joventut?

No té res a veure, aquell món de la meva infantesa ja fa molts anys que no existeix. El món va canviant poc a poc, encara que a vegades es produeix un terrabastall i canvia de cop. Però lo normal és que vagi canviant lentament. La vida té una inèrcia de procés evolutiu. I això vol dir que les coses van canviant, però porten el seu temps. Es van acumulant els canvis, i de cop un dia tires la vista enrere i penses hòstia pues si que ha canviat això. Com és que ha passat? Simplement ha passat el temps. El temps, com diu el bolero, ho devora tot. Això si que és el gran misteri de la existència. Que és el temps? És la única pregunta que m’agradaria fer a qui pogués respondre-me-la. I fins ara no he trobat cap resposta. (No m’havia contestat, torno a provar).

Jo he estat vivint a Poble Sec. M’ha agradat i a la vegada no.

En els meus anys era un barri de gent humil, treballadora. Era un barri barri. I era una vida de barri: la gent es coneixia, i havia molta relació amb els veïns, les botigues… Era una forma de vida que no te res a veure amb el que hi ha ara. Potser als pobles pots trobar una cosa semblant, però a Barcelona ja es complicat.

El meu record del Poble Sec de la meva infància és gairebé un paradís. Ho tinc al cap així. Segurament tampoc ho era. Segur que no ho era vaja… Però per a mi sí. A mi em serveix com a refugi d’amor, de llibertat, d’alegria. Jugàvem pel carrer. A mi això em serveix. Si, era així… o no ho era, segurament no ho era, perquè el cervell és molt traïdor. I els records ja ni et dic: entre el que recordem i el que va passar, no te res a veure. Però el que compta és el que ens ha quedat. I a mi m’ha quedat como una cosa bona.

Jaume Sisa

Jaume Sisa

Continuem parlant del disc: En l’altre videoclip publicat, Hipopotàmia, gairebé parles més que cantes i al final acabes dient “no als periodistes”.

I no als cuiners, i no als gossos. (Riem).

Dels periodistes pots parlar lliurement perquè el més segur és que comparteixi totes les teves queixes. (Ell riu).

No, aviam. Jaja. El protagonista de Hipopotàmia, d’aquest vídeo, es un boig. Fa teatre i va fent papers d’obres teatrals. I amb els gossos… Que passa? Ara tothom té gos. Escolta, jo no tinc res en contra dels gossos, són animals molt simpàtics. Però ja esta bé…

Hi ha molta gent que té gats.

Sí, i entre gats i gossos hi haurà de tot menys persones. (Em ric). I els cuiners… Bueno, ja estic fart també. Podríem tornar a menjar coses normals i senzilles, ja està bé tanta tonteria i tanta pijada amb la cuina.

El meu pare es cuiner. Però de cuina tradicional.

Ah, bueno, doncs a tots menys el teu pare… Jo a Galícia sempre he menjat molt bé. Són els cuiners de disseny dels que jo parlo. H ha molta tonteria amb la cuina, s’ha ficat de moda. Jo entenc que la cuina es un art i que se n’ha de saber, no és una cosa tan fàcil, d’acord. Però ja se’m fa massa pesat a vegades.

Jo ja t’entenc. I no als periodistes, per què?

Els periodistes són com les porteres. Van explicant tot, i mira que ha dit l’altre, i mira que li ha contestat, i van xerrant i opinant tot el dia. És una feina que està bé perquè tothom vol saber com va la vida i el món. Perquè a dintre tots portem una mica de portera típica. Els periodistes fan una mica aquesta funció que també es fa a les perruqueries i a les barberies. Jo recordo quan ma mare em portava a tallar el cabell, amb el barber ella anava xerrant. Anaven fent l’informe jaja. A la tele la majoria de programes són així, de xafarderies.

No tots eh.

No tots, però molts. Hi ha alguns als que hi van periodistes, i també molts als que hi van canta-manyanes, que són uns analfabets. Però si, també hi ha alguns als que hi van periodistes. El periodisme jo entenc que es una cosa seria. És un ofici que ben fet té un mèrit extraordinari. Hi ha periodistes que es juguen la vida; n’hi ha molt bons. Però també hi ha tanta d’opinió, de xafarderia… Diguéssim que el meu no als periodistes i els cuiners, es un no selectiu. Un no tranquil com deia aquell.

La festa dura poc sempre

I per tancar ja amb el tema disc. A part del nostre propi homenatge, després parlarem d’això, t’han fet un a l’Enderrock, versionant els teus temes. Quina impressió t’ha donat?

Jo tinc per principi no opinar sobre les versions que altres puguin fer de cançons meves. Sobre això tinc molt respecte, perquè a vegades he cantat cançons d’altres. I casi prefereixo no saber el que opina l’autor. Em reservo l’opinió i únicament agraeixo molt que un altre cantant faci seves aquestes cançons.

Tres preguntes ràpides:

  • Quina va ser la teva primera actuació?

La meva primera actuació (riu)… acabava de complir 18 anys; va ser a França, a un poble al sud de París, a prop d’una base americana. Era a un bar on es feien actuacions. Un bar d’ambient… On hi havia senyores i senyors, que eren militars americans i pagesos dels pobles del voltant. Naturalment ningú em fotia ni puto cas jaja. I així va ser que entre cançó i cançó vaig aprofitar per dir de tot en català… I no eren exactament lloances el que els hi deia… (riu) Els únics que se’n van adonar eren els músics que venien amb mi i es fotien un fart de riure. Ens ho passàvem de conya!

Els americans em preguntaven, però en que idioma cantes? I jo els deia que en francès, perquè clar, d’anglès jo no tenia ni idea. I els francesos em preguntaven el mateix, i jo deia ‘no, és que canto en anglès’. Ningú entenia res i jo quedava com un senyor.  Aquesta primera vegada no em van tirar coses, però tampoc em van aplaudir, estaven molt ocupats amb altres històries… Ben pensat és de les actuacions més maques que he tingut.

  • Hi ha poc art al món?

No, jo crec que n’hi ha molt. I molts artistes. El que falta és el reconeixement. Hauríem de viure d’una manera més artística. Més poètica. En lloc de considerar l’art i la poesia com una cosa estranya, hauria d’estar més present i així fer de la vida un poema. És un somni bonic, però un somni.

  • Parlant de idees polítiques. Què opines de Donald Trump?

És un boig. I és de bojos el que ha passat. És com si li haguessin donat una pistola a un mono… Està per veure que al mono aquest el lliguin prou curt com per que no foti cap disbarat. Però clar, es una cosa incomprensible.

Jaume Sisa

Jaume Sisa

Hem parlat del passat i del present. I el futur? Hi ha nous projectes a la vista? 

Si, encara tinc algun projecte. Vull escriure, bueno, vull recopilar totes les cançons i editar-les en un llibre, també tot el que tinc escrit de poesies i d’escrits i coses, i fer un llibre. No sé si faré un altre disc, no ho crec, però a lo millor si. Desprès tinc un altre projecte que és per l’any que ve amb el Pau Riba. Faríem un espectacle, ell i jo. Més que de cantar, de parlar. D’explicar-nos coses i fer riure a la gent. És un projecte que tenim, a veure si surt. Ho volem fer amb l’Oriol Borgi, el director de teatre. I estem ara en converses.

Sona molt bé. Estarem a l’espera. Ja per finalitzar, un petit qüestionari:

  • Un llibre.

Doncs mira, un que vaig llegir fa molt molts anys: El llop estepari, de Herman Hesse. És un clàssic.

  • Una pel·lícula.

N’hi ha unes quantes. Em costa triar. Amarcor de Fellini.

  • Una ciutat.

La ciutat somniada. Barcelona podria ser, però Barcelona és massa real. I a mi m’agraden les coses irreals. Cada vegada la veig mes irreal, perquè cada vegada em sento mes lluny de tot. Però no és suficient. Mira. Veus aquest quadre, no sé si ho veus bé (m’ensenya un quadre a la paret, de dos edificis en mig del no res). Jo voldria viure a aquesta ciutat, que no sé quina és, ja que és fictícia. Els quadros aquests són d’un pintor amic meu, l’Arnau Alemany. I pinta aquests paisatges urbans, impossibles. A mi m’agradaria viure dintre d’aquest.

  • Una persona.

Persones conec moltes. Una qualsevol, no sé…. La meva mare, que m’estimava molt.

  • Una cançó.

Hi ha una cançó del German Copini, que es diu El alien divino. Està a un disc que es diu El ladrón de Bagdad, que es va publicar a finals dels 80, em sembla. És una cançó que m’agrada, sempre em va agradar molt. Parla d’un alien divino que vindrà i ens salvarà a tots.

 

Parlem de Qualsevol Nit, revista. Li explico el projecte, que el nom és un petit homenatge. Em diu que és molt simpàtic i que està molt agraït. Després li dic si ens podria dedicar alguna frase o algun missatge i diu “la veritat es que no se m’acudeix res… (riem). No sé, podríeu afegir:

“Qualsevol nit pot sortir el sol o es pot amagar la lluna”.

Jaume Sisa

Jaume Sisa